Valor de la Misericòrdia. Curs 2009/2010.
Mira l’altre com a tu mateix. Mira al otro como a ti mismo.

Un any més anam a gaudir, viure, potenciar i educar en la misericòrdia. Un valor eminentment franciscà, de la tradició del Tercer Ordre de Penitència. El terme “misericòrdia” procedeix de l'hebreu “rahamin”, que fa referència a les entranyes maternes on neix i es gesta la vida, on es protegeix a l'ésser i es commouen criatura i mare. L'amor del Déu-Pare de Jesús és d'aquest tipus, més propi d'una Mare. Això ens duu a mirar amb ulls distints les situacions de violència, exclusió, sofriment i ruptura, que viuen algunes de les famílies de la nostra comunitat educativa. Reflex d'una societat ferida, que deixa a molts fora del seu empar. I aquí hi som nosaltres. I aquí hi és Déu. Nosaltres, dolguts i espantats i sense saber què fer. I Déu, commogut per tanta misèria. Encara que n'hi ha prou amb la misèria i el sofriment solament d'un dels nostres perquè Déu sofreixi.

Per a comprendre què és això de la Misericòrdia podem llegir les paràboles que l'evangeli de Lluc presenta amb ovelles, monedes i fills perduts. Tres narracions que critiquen a aquells que, creient-se justs, pensaven que Jesús perdia el temps amb persones insignificants (malalts, estrangers, vídues i perduts). A ells els parla de l'alegria que el Pare té al trobar-los i recuperar-los, perquè “no necessiten de metge els sans sinó els malalts”. Els convida a canviar de perspectiva i a entrar en la dinàmica de la compassió de Déu. El cor de Déu no suporta perdre de vista ni tan sols un seus fills. El nostre tampoc, si és que estam fets a la seva imatge. Per aquest motiu Déu surt pels camins a cercar-los. Tal com ha fet tantes vegades amb nosaltres, quan hem estat perduts i ens ha recuperat a través dels nostres pares, germans, amics i mestres. Jesús, contava que Déu se semblava a un pastor emocionat al recuperar a una de les ovelles que se li havia perdut per la pastura (Cf. Llc 15, 4-7) i que s'alegrava tant al veure-la i portar-la de nou a casa, com una dona després d’agranar moltes vegades, i trobar una de les monedes que se li havia perdut (Cf. Llc 15, 8-10). Per això, sabem que el cor de Déu és misericordiós: es dol del nostre sofriment i s'alegra en veure'ns sortir endavant. Encara que per a això hagi de deixar a la resta on estan i sortir a cercar-nos. Perquè per a Ell no ha de perdre's ni un de nosaltres. I en trobar-nos es tira al nostre coll, ens posa l'anell de fills i celebra, per a nosaltres, una festa (Cf. Llc 15, 32).

A Francesc d'Assís li havien ensenyat a ser bon al•lot a l’escola i a ca seva; a donar doblers als pobres, roba, o el menjar que li sobrava. Però això no li va servir de molt; tal vegada per restar tranquil pensant que havia fet un bé. El canvi va succeir un matí quan ell caminava per les foranes d'Assís. Es va trobar davant per davant amb un leprós (Cf. Testament 2.3). Un malalt contagiós, que vivia fora de la ciutat, rebutjat per la seva família i amics i que havia de captar per a poder sobreviure. Sense saber com, Francesc, en lloc de fugir, es va acostar-s’hi, li va donar una abraçada i el va besar. Això, tan senzill, va provocar en Francisco un canvi radical. Va sentir una calidesa gran al cor i una alegria tal, per no sortir corrent, que a partir de llavors es va fer proper als leprosos i els guaria amb les seves pròpies mans. -Caldria preguntar al leprós què va sentir en veure que un jove ric se li acostava i el besava després d'anys de no poder acostar-se a ningú-. Doncs en aquest gest tan senzill Francesc va comprendre el dolor que Déu sent per un sol fill malalt, trist i rebutjat.

El que va sentir Francesc va ser compassió, no llàstima. Perquè la llàstima suggereix distància; i és el que sentim quan veiem les desgràcies dels altres als noticiaris . Però la compassió significa proximitat. Tanta que ens fa vulnerables; com quan li succeeix un contratemps a la nostra família o a un dels nostres amics més íntims. Quedam lligats al seu dolor i sofrim amb ells: això és la “compassió”. Que és més que sentir simpatia o empatia. La compassió se'ns queda gravada en el cor per a sempre. Com li va passar a Francesc amb aquell leprós.

Elisabet d'Hongria va experimentar una mica el mateix. Diuen -els qui la van conèixer- que va comprar una casa i la va convertir en hospital per a recollir als invàlids i malalts. I que a la seva taula asseia als miserables i menyspreats. No esperava que fossin allà, sinó que sortia pels carrers i els visitava en les seves cases. Encara que els seus allotjaments estiguessin distants i el camí enfangat i difícil. Als més pobres i malalts se’ls enduia a ca seva, i als altres, els facilitava tot el que havien de menester. No és estrany que l’anomenassin “la senyora dels pobres”. Francesc i Elisabet varen lluitar contra el sofriment, no contra el mal. Perquè el mal no és humà; el sofriment sí. El sofriment és la manera en la qual jo visc una situació de mal. Per això, per a un mateix mal, hi ha diferents maneres i formes de sofrir. I per a totes és necessària la compassió.

Qui de nosaltres no ha viscut o viu o coneix una situació de sofriment, dolor, exclusió o pèrdua. I com actuar? Si no ens enfrontam a aquest sofriment i ens acostam al germà que sofreix mai aprendrem. Si no se'ns commouen les entranyes de misericòrdia, acabarem renunciant a la relació personal, a l'amistat i a la tendresa. I llavors apareix la temptació de ser uns bons professionals, funcionaris educatius que, potser puguin ensenyar al qui no sap, però que mai arribaran al fons del seu cor, i a fer-se càrrec de la seva situació única i personal de sofriment. I qui ha dit que això sigui fàcil? Ningú. Però mentre miram cap a un altra banda, ens refugiam en els nostres “papers”, ignoram el dolor, la injustícia i les seves causes com si no existissin, hi haurà al•lots, al•lotes, famílies i companys que habiten en aquests llocs perduts cap als quals ningú hi vol anar. Perquè la majoria de la societat els dóna per perduts i per impossibles.

Si no sortim a cercar-los i a trobar-los se'ns assecaran les entranyes, fent impossible el fet senzill de ser germans. Perquè és cert que la compassió i l'alegria de veure a algú sortir del forat deixa al descobert les nostres debilitats i les del sistema social i educatiu. Però també transparenta la nostra capacitat per a agenollar-nos davant el sofriment de l'altre i cuidar-lo amb afecte: això és la compassió. Pensem que estam dins els paràmetres d'uns valors franciscans interconnectats entre si, on el perdó i la misericòrdia conformen la trama de la nostra fraternitat. Una compassió així sana i ens fa créixer. Perquè aquell que estava perdut ja no se senti tot sol i el qui el troba s'ompli d'alegria. Sí, perquè l'alegria és el secret de la compassió. Recordem tot aquest any, que la vertadera compassió comença sempre precisament allà on som. No fa falta anar-se al Tercer Món per a practicar la misericòrdia. Hi ha, al voltant nostre, moltes persones que sofreixen i no podem o sabem atendre-les totes. Hi ha persones amb les quals fins i tot ens estimam més no trobar-nos-hi . Però totes necessiten d'algú que trenqui les seves distàncies. No hi ha a les nostres classes nins que es troben perduts i no saben com retornar al grup? No existeixen famílies trencades que han perdut el tren de la vida i es troben soles? No tenim companys desanimats per tants canvis i que no volen demanar ajuda? Segur, i certament per tots i cadascun, surt Déu del seu regne, amb el cor desbocat, perquè tu els tractis amb misericòrdia.